MS 364 16/09/14

Entrevista a COPO 16/09/2014

Corredors de fons en jocs d'hivern, això són COPO. Tornen al camp de batalla, fent certa la màxima que el que resisteix, guanya. No només el que resisteix, sinó què, a més, evoluciona, aprèn, avança pas a pas. Madura. Ja han passat set anys des que aquell "Laberintos de hielo" comencés a circular (i no, no busquin en discografies ni en biografies autoritzades: és joia oculta i incunable). Després vindria la resta de discografia (aquesta sí) autoritzada. I ara veu la llum, per fi, aquesta nova arenga dels de Canals: "Todos a la guerra". Reapareix el bé anomenat Rei Mides del "Indie" patrio, el nom ja apareixia en els crèdits de Matrioshka, disc barrejat el gener de 2009 al Port de Santa Maria (Cadis) per, efectivament: Paco Loco. En aquesta ocasió no ha estat tan fugaç seu pas, ni tan subtil la seva aportació, sinó que ha estat l'encarregat de gravar els vuit nous temes del disc. Com és costum en ell, ha pres a l'assalt l'essència de les cançons i ha demostrat a la banda l'enormitat de les seves composicions, el seu potencial, el seu valor. "Todos a la guerra" és molt Paco Loco: dens i lleuger; rotund i deliciós. Permet, gairebé obliga a una segona escolta, i tercera, i quarta ... No s'esgota en si mateix. Perquè tampoc ho fan les cançons. Cartes amb origen i destinació, queixes, ràbia. Antonio Requena ha tret els seus dimonis i la banda ha sabut abrigallar. Tornades brillants, desenvolupaments que salten amb facilitat de la calma a la passió amb capes i capes de filigranes sonores. Cançons, en definitiva, que és d'això del que es tracta, que calen a la primera, que arriben. El germen ja hi era, ha anat deixant mostres sublims en la trajectòria de la banda, però a "Tots a la guerra" el salt és abismal: COPO entra ja i per dret propi en una nova lliga. Per als qui ja els coneixien, no posen aquesta cara: sí, són COPO. Pels qui els van a descobrir amb aquest nou disc, enhorabona i benvinguts! El disc arrenca amb una atrevida i descarada "Atardecer en la mitad sur", amb uns fuetades de feridor tall que ja adverteixen del que s'acosta. No tot són sorpreses: "400 golpes" és pur COPO, visceral i compacta, eficaç fins al expeditiu, amb els seus cims i les seves valls. Però si una cançó té títol premonitori en el disc aquesta és "Inmortales". Principia amb un d'aquests desenvolupaments magistrals que anticipen un tema brillant i excepcional. Es pren el seu temps. Prepara l'oient, juga amb ell fins que esclata en un nou desenvolupament que ja el porta a coll fins al final. Dada evident: es queda curta sense ser-ho, fregant els quatre minuts de cançó. Emoció en estat pur. Una barbaritat de tema. Trepitgen l'accelerador amb la immediata i sense artificis "Ballenas", sent "Cohetes", continguda i reflexiva, el recés de pau del disc. La resta de la paleta, el conformen la vital en la seva forma (però terrible en el seu contingut) "Conversaciones en la cima", possiblement la cançó més moderna del disc i de magistral tornada, i les dues que el tanquen, amb els tambors de guerra de "Los Indios" i la lapidària "No podran con nosotros".